poesia

A fora hi plou grisor.
El cel de la malenconia
abriga els ocres de la tardor.
Els colors de les teves passes:
on ets ara; on són?
Buidor ampliada, coneguda tristor,
tossuda enyorança capficada,
dolor que reinventa el dolor.
Retorna la pluja de les paraules,
espera persistent la foscor.
Tempesta de jo contra jo,
la més temuda Presó.
I el misteri que perdura: Qui soc Jo?
L’oblit de la certesa
que el món pot ser món,
si així un ho estima,
si així un ho vol.
Qui dóna vida a la vida,
sinó tu, i jo, nosaltres, Tots?
Hi plou grisor a fora.
A fora hi plou Tardor.

La forma com m'estimes..

..que em miris així de tendre,
que m'estimis així de gran,
que em cuidis així d'intensament,
que em vulguis a cada instant,
que sigui jo la causa de ser tu,
per uns segons o uns instants,
que m'abriguis les paraules,
que la meva imatge ja et val.

La forma com m'estimes,
que desitgis la meva figura,
així com és i ja està,
que pensis en mi sempre i estant,
que comptis dos en lloc d'un,
que m'incloguis als teus plans,
que em vulguis així com soc jo,
insegura, dubtosa, tossuda,
pupes,contradictòria sobretot.

Que tinguis tant d'amor,

Pot ser que el món ens falli.
Que a voltes el mar desperti
la tempesta dels homes
en contra dels homes i
la humanitat supliqui a l’infinit.

Que a voltes el cel plori oblits,
rancúnies , dolors, neguits;
que els núvols ens ceguin les albades,
que el silenci ensenyi els descosits.

Pot ser que el món ens falli,
i que omplim la pell de desengany,
que siguem i diem i fem
tot allò que no som ni volem ser mai.

Tu que tot ho regnes sempre
amb la teva remor de calma i
persisteixes imponent, magnànima,
vestida de blanc i transparent.

Tu, que per tu s'han escrit

Profundament adormit al meu costat.
És de matinada i la fosca ocupa l'habitació.
Però un raig de lluna s'esmicola combatent
pels porus de la persiana i omple de sentit
l'espai que ocupem en format de dos
aquesta nit en la que tu i jo Som.

Et contemplo i t'intueixo el son i el somni.
I et vull i et sento. Et sento de forma
tan intensament a prop, que fins i tot
m'espanto del desig que de tu desprenc.

On eres tu fins ara?...

Ahir fèiem l'amor i, agosarat cavaller,
traspassaves les muntanyes del meu cos,
desafiant tots els colors de les meves pors.

En un dia com qualsevol altre
passaves a prop de casa meva i
vas treure el cap pel meu carrer.
Els colors dels fanals et cridaren
les pupil.les dilatades del destí
i temptada per la voluntat de ser,
vas creure, i vas fer una passa.

Hi havia la porta mig oberta
i tot era fosc al teu davant.
Però, poc a poc, el perfil de
les coses reals anava apareixent,
com apareix sempre el pas del temps.
Primer unes escales, al fons un mirall,
a l'esquerre una llum clara i tènue i
un timbre de color titil.lant i rovellat.

Vas trucar, i et vaig obrir
sorprès pel regal de vida

Capaç que soc de pujar
la muntanya d'il·lusions més alta
si tu m'hi esperes a dalt de tot
amb un vestit transparent
de totes les nostres trobades.

Capaç que soc de despertar
totes les albes que tant ens espanten
si així tu m'expliques a cau d'orella
alguns dels teus somnis despentinats
i alguns dels teus viatges als astres.

Capaç que soc de robar
qualsevol fanal de lluna blanca
per il·luminar-te, si mai no trobes,
la llum de mil colors i cares
que sempre dus a dins teu amagada.

Capaç que soc de caminar
sense els braços ni les cames
si tu en necessites uns altres

Fa una nit que tot ho suma,
hi ha una fosca de mil colors,
sento el tacte de la incertesa
i el neguit del desig als teus mots.

Remuga el somni de l'albada,
es desvetlla l'oblit de les passions,
acompanya la brisa de la distància,
amb cada estrella ets més a prop.

Ens acull el temple de la primavera
que avui construeix ponts a l'univers,
xiuxiueja a cau d'orella el firmament
veig les muntanyes nues del teu cos.

I et miro la mirada transparent,
mentre ens penetrem l'ànima oberta,
i neixen flors noves al jardí del silenci,
potser no estem tan sols com ens imaginem.

Recodes la versió
que en vam fer,
d'aquella pausada
i melòdica cançó?...

T'encantava i tu
sempre en murmuraves
la melodia de rerafons
a mode de segones veus.

Eis, però que no has marxat, eh?...

Hi ets en una
petita part repartida
a cadascun de nosaltres,
a tots aquells qui,
conjuntament amb tu,
hem estat i vam ser.

Hi ets aquí,
a dins nostre i
si acluquem els ulls
per uns instants,
gairebé et podem
sentir el somriure.
I te'l retornem,
amb els ulls
sincers i brillants
com a tu t'agradaria.

Quantes coses perdem per por a perdre,
Quantes coses no fem per por a ser,
Quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules ni manquen fets.

Us enganya ben prou qui digui el contrari.
Mai n’hi ha prou de present, sempre ens en falta.
Som ara i aquí i la prova n’és que el cel és blau
i que el món respira.O que el cel és roig, tan se val.

Quan la il•lusió es transformi en pedra
o arribem a creure en la mentida;
quan ja no sentim que som res,
sabent amb certesa que encara som.

Llavors i només llavors podrem excusar
que ja no tenen sentit els colors.

És ben cert que a vegades
ens estimem no obrir més els ulls,
quan la vida ens apunyala
amb realitats concretes.

I la fugida ens lliga a somnis
que potser no es compleixin mai.
Qui ho sap, això darrer.

Potser ens hem malacostumat
a pensar que el món pot ser un altre
i decidim negar alguns destins concrets
que considerem injustos, incoherents.
Volem creure que la vida és canvi
perquè el canvi hi és, i ens acompanya
indefinidament amb el pas del temps.

És ben certs que a vegades
ens estimem no obrir més els ulls
i així podem quedar-nos a casa,